1-El procés de la comunicació
2-Aparells de comunicació
2.1-El telègraf amb fils.
2.2-La telefonia fixa.
3-Les ones electromagnètiques
4.Aparells de comunicació que utilitzen ones electromagnètiques
4.1-La telegrafia sense fils.
4.2-La ràdio
4.3-La televisió i la TDT
4.4-La telefonia mòbil
4.5-Les comunicacions via satèl·lit
4.6-El GPS
5-Internet: La xarxa de xarxes
jueves, 19 de mayo de 2016
1 - El procés de la comunicació
-La comunicació és el procés de transmissió d'informació entre un emissor i un receptor, que poden actuar amb reciprocitat combinant ambdues funcions.
-La comunicació pot ser unidireccional o bidireccional. La lectura d'un text, l'observació de la televisió o l'audició de la ràdio són comunicacions unidireccionals. En canvi, una conversa per telèfon o a través d'un xat i l'intercanvi de correu són comunicacions bidireccionals. En aquest cas, els agents implicats en la comunicació actuen de receptor i d'emissor durant el procés de comunicació.
En el procés comunicatiu intervenen cinc elements:
-L'emissor, que és l'origen de la informació.
-El missatge, que conté les dades o la informació.
-El codi o conjunt de símbols que representen la informació.
-El canal, que és per on passa la informació.
-El receptor, que és qui rep la informació.
-La comunicació pot ser unidireccional o bidireccional. La lectura d'un text, l'observació de la televisió o l'audició de la ràdio són comunicacions unidireccionals. En canvi, una conversa per telèfon o a través d'un xat i l'intercanvi de correu són comunicacions bidireccionals. En aquest cas, els agents implicats en la comunicació actuen de receptor i d'emissor durant el procés de comunicació.
En el procés comunicatiu intervenen cinc elements:
-L'emissor, que és l'origen de la informació.
-El missatge, que conté les dades o la informació.
-El codi o conjunt de símbols que representen la informació.
-El canal, que és per on passa la informació.
-El receptor, que és qui rep la informació.
La tecnologia, s'ha encarregat al llarg de la història de fer front a un dels grans problemes que dificulten la comunicació: la distància. Avui dia podem gaudir d'una extraordinaria xarxa de comunicacions; però no sempre ha estat així. Els primers processos tecnològics encaminats a comunicar-se a distància foren molt senzills i tenien un objectiu de salvar uns centenars de metres.
2 - Aparells de comunicació
2.1 - El telègraf amb fils.
El telègraf fou el primer giny de les telecomunicacions que tingué una implantació massiva, atès que permetia la transmissió de missatges a llarga distància mitjançant fil elèctric, i per mitjà d'ones electromagnètiques en una segona etapa. Per transmetre la informació feia servir un sistema molt rudimentari d'obertura i tancament d'un circuit elèctric amb dos símbols, el punt i la ratlla, que es diferenciaven simplement pel temps de tancament del circuit.
El telègraf fou el primer giny de les telecomunicacions que tingué una implantació massiva, atès que permetia la transmissió de missatges a llarga distància mitjançant fil elèctric, i per mitjà d'ones electromagnètiques en una segona etapa. Per transmetre la informació feia servir un sistema molt rudimentari d'obertura i tancament d'un circuit elèctric amb dos símbols, el punt i la ratlla, que es diferenciaven simplement pel temps de tancament del circuit.
2.2 - La telefonia fixa.
La telefonia fixa es basa en la ubicació fixa dels aparells telefònics en un lloc específic: una casa, una oficina, un restaurant, etc. Els aparells telefònics estan connectats a una xarxa de comunicació a través de cable elèctric. Les variacions de pressió produïdes pel so fan vibrar una membrana situada al micròfon que les converteix en variacions de tensió elèctrica que es transmeten a la xarxa de comunicació. L'auricular fa la funció de contrària: en rebre el senyal elèctric, el converteix en un senyal sonor. L'avisador acústic de trucada consta d'un brunzidor electrònic que emet un so a intervals regulars. Un teclat permet realitzar el marcatge del número del telèfon al qual es vol trucar. En la telefonia fixa, els aparells reben l'alimentació elèctrica de la mateixa línia telefònica, tret d'alguns telèfons, com els sense fils, que necessiten més energia i han d'estar endollats a la xarxa d'energia elèctrica.
2.3.-El fax
El fax és un sistema per transmetre qualsevol tipus de document imprès a través de la línia telefònica i que, alhora, pot ser rebut de manera impresa en el terminal receptor. Substitueix el correu, atès que permet l'enviament d'informació impresa, però a una velocitat molt superior. El document pot ser escrit, una fotografia, una imatge, una fotocòpia,etc.
L'aparell de fax empra la línia telefònica per enviar o rebre informació. La línia no és especial, s'utilitza la mateixa que per comunicar amb veu. Tant l'emissor com el receptor han de disposar d'un aparell de fax, que fa les funcions de transmissió i recepció. Com que es fa servir la línia telefònica, cada fax queda identificat també amb un número telefònic.
Es creia que l'inventor del telèfon era Alexander Graham Bell junt amb Elisha Gray. Però Bell no va ser el verdader inventor del telèfon, ell simplement el va patentar. El verdader inventor del telèfon es Antonio Meucci, que li va dir teletrófono.
3 - Les ones electromagnètiques
Les ones electromagnètiques són vibracions o oscil·lacions periòdiques que tenen un component elèctric i un altre de magnètic. Les ones de ràdio són ones electromagnètiques que tenen propietats com la de propagar-se a través de qualsevol medi físic, el buit inclòs, i la velocitat de la llum, és a dir, a 299.792km/s.
Les ones electromagnètiques són el canal a través del qual podem transmetre informació a distància sense la necessitat de la connexió amb cable. La part d'ona que es va repetint periòdicament s'anomena cicle i la seva durada rep el nom de període.
El període es mesura en unitats de temps: segons, mil·lisegon, i microsegon. La freqüència es defineix com el nombre de cicles que es realitzen en l'interval d'un segon. La unitat de mesura en el sistema internacional és l'Hertz.
Les ones electromagnètiques tenen freqüències molt elevades; per aquest motiu, cal emprar els múltiples de l'Hertz:
Les ones electromagnètiques són el canal a través del qual podem transmetre informació a distància sense la necessitat de la connexió amb cable. La part d'ona que es va repetint periòdicament s'anomena cicle i la seva durada rep el nom de període.
El període es mesura en unitats de temps: segons, mil·lisegon, i microsegon. La freqüència es defineix com el nombre de cicles que es realitzen en l'interval d'un segon. La unitat de mesura en el sistema internacional és l'Hertz.
Les ones electromagnètiques tenen freqüències molt elevades; per aquest motiu, cal emprar els múltiples de l'Hertz:
- El quiloHertz quival a 1.000 Hz,o 103 Hz
- El megaHertz equival a 1.000.000 Hz,o 106 Hz
- El gigaHertz equival a 1.000.000.000 Hz, o 109 Hz
4.1. La telegrafia sense fils
Sistema de telecomunicació consistent en la transmissió a distància de missatges en forma de senyals codificats, especialment els que són constituïts per impulsos elèctrics propagats per mitjà de fils conductors o bé per ones hertzianes; en aquest darrer cas és anomenada telegrafia sense fils oradiotelegrafia.
4.2. La ràdio
La ràdio ha estat un dels vehicles culturals més importants en las societat actual, com a mínim fins a l'aparició de la televisió. Malgrat això, la ràdio es manté encara vive i esdevé un sistema participatiu i molt més proper al públic en general. En aquest sentit, un fenomen relativament recent és l'aparició d'emissores municipals d'abast molt reduït, però que informen un àmbit molt proper als oïdors.
La radiofusió no és la única aparició de la ràdio; hi ha altres àmbits com la telefonia mòbil, la comunicació per a la navegació aèria i marítima, els serveis civils de policia, ambulàncies i bombers, els radioaficionats, etc.
La comunicació a través d'ones electromagnètiques requereix un sistema de codificació de la informació i un sistema d'emissió, al mateix temps que un sistema de recepció capaç de descodificar la informació, de manera que el canal de comunicació entre l'emissor i el receptor són les ones electromagnètiques.
L'esquema bàsic d'un sistema de radiofonia és el següent:
La comunicació a través d'ones electromagnètiques requereix un sistema de codificació de la informació i un sistema d'emissió, al mateix temps que un sistema de recepció capaç de descodificar la informació, de manera que el canal de comunicació entre l'emissor i el receptor són les ones electromagnètiques.
L'esquema bàsic d'un sistema de radiofonia és el següent:
4.3. La televisió i la TDT
LA TELEVISIÓ
La transmissió a distància d'imatges en moviment i de so ha estat la conseqüència del desenvolupament de la televisió. El seu èxit ha estat molt gran i ha esdevingut un dels mitjans de comunicació amb més influència sobre la població.
En un estudi de televisió es capta el so i la imatge per separat i els emet conjuntament, però amb freqüències i modulacions diferents.
La recepció del senyal de televisió requereix una antena, l'orientació de la qual és crítica. El receptor disposa d'un circuit de sintonia, com en els aparells de ràdio, per seleccionar la freqüència de l'emissora. El senyal rebut se separa inicialment en la part d'àudio i en la part de vídeo per tractar-les per separat. La part de vídeo, després de ser tractada, s'envia a la pantalla.
Les primeres pantalles incorporaven un tub de raigs catòdics. El seu interior està revestit amb 625 línies de punts de fòsfor en sèries de tres per reproduir els tres colors bàsics: vermell, blau i verd. La imatge es compon de manera seqüencial fent un escombrat molt ràpid i aprofita l'efecte de retenció que presenta la vista humana; això fa que en determinats casos apreciem una petita oscil·lació a la pantalla.
TDT
La TDT (Televisió Digital Terrestre), és el sistema de transmissió dels senyals de la televisió emprat fins fa uns anys era analògic i ha anat evolucionant al sistema digital. La TDT es fonamenta en un acord-tècnic entre fabricants, per a l'àmbit europeu, sota la norma o estàndard DVB-T. La TDT millora substancialment les presentacions en TV: millor qualitat d'imatge i de so, immunitat de les interferències, més emissores en el mateix espai redioelèctric, més informació annexa transmesa en paral·lel.
La transmissió a distància d'imatges en moviment i de so ha estat la conseqüència del desenvolupament de la televisió. El seu èxit ha estat molt gran i ha esdevingut un dels mitjans de comunicació amb més influència sobre la població.
En un estudi de televisió es capta el so i la imatge per separat i els emet conjuntament, però amb freqüències i modulacions diferents.
La recepció del senyal de televisió requereix una antena, l'orientació de la qual és crítica. El receptor disposa d'un circuit de sintonia, com en els aparells de ràdio, per seleccionar la freqüència de l'emissora. El senyal rebut se separa inicialment en la part d'àudio i en la part de vídeo per tractar-les per separat. La part de vídeo, després de ser tractada, s'envia a la pantalla.
Les primeres pantalles incorporaven un tub de raigs catòdics. El seu interior està revestit amb 625 línies de punts de fòsfor en sèries de tres per reproduir els tres colors bàsics: vermell, blau i verd. La imatge es compon de manera seqüencial fent un escombrat molt ràpid i aprofita l'efecte de retenció que presenta la vista humana; això fa que en determinats casos apreciem una petita oscil·lació a la pantalla.
TDT
La TDT (Televisió Digital Terrestre), és el sistema de transmissió dels senyals de la televisió emprat fins fa uns anys era analògic i ha anat evolucionant al sistema digital. La TDT es fonamenta en un acord-tècnic entre fabricants, per a l'àmbit europeu, sota la norma o estàndard DVB-T. La TDT millora substancialment les presentacions en TV: millor qualitat d'imatge i de so, immunitat de les interferències, més emissores en el mateix espai redioelèctric, més informació annexa transmesa en paral·lel.
4.4. La telefonia mòbil
En la telefonia mòbil els aparells són autònoms, es desplacen amb l'usuari. La connexió amb la xarxa de comunicació es fa a través d'ones electromagnètiques. La telefonia mòbil és una evolució de les comunicacions per ones electromagnètiques entre l'aparell mòbil i una estació de les comunicacions per ones electromagnètiques entre l'aparell mòbil i una estació repetidora fixa connectada al sistema de telefonia convencional.
Aquests aparells tenen connexió amb les centrals telefòniques a través d'antenes que estan repartides pel territori i formen cèl·lules, que son zones a les quals es donen cobertura, i formen una xarxa específica de comunicació entre mòbils i entre mòbils i entre mòbils i telèfons fixos. Aquestes cèl·lules reben i emeten el senyal de cap al mòbil i cap a les centrals que gestionen informàticament tot el trànsit de trucades de la xarxa. D'aquesta manera, els mòbils poden treballar amb potències molt baixes. Així es pot reduir la grandària i el pes de l'aparell i de les bateries. En el moment que un mòbil està connectat, els sistemes informàtics de la central el tenen localitzat per poder adreçar-hi les trucades, La gestió de la trucada es du a terme en centrals terrestres; els mòbils, per tant, no es comuniquen directament entre ells.
La creació d'una xarxa de comunicació per telefonia mòbil necessita la instal·lació de multitud d'antenes en el territori per cobrir els usuaris; hi ha, però, zones remotes que no tenen cobertura. Els mòbils obtenen l'energia elèctrica de bateries internes que s'han de carregar periòdicament,
La telefonia mòbil s'ha popularitzat molt en pocs anys a causa de la baixada considerable dels preus, de la seva estabilitat i fiabilitat i de la publicitat massiva.
Aquests aparells tenen connexió amb les centrals telefòniques a través d'antenes que estan repartides pel territori i formen cèl·lules, que son zones a les quals es donen cobertura, i formen una xarxa específica de comunicació entre mòbils i entre mòbils i entre mòbils i telèfons fixos. Aquestes cèl·lules reben i emeten el senyal de cap al mòbil i cap a les centrals que gestionen informàticament tot el trànsit de trucades de la xarxa. D'aquesta manera, els mòbils poden treballar amb potències molt baixes. Així es pot reduir la grandària i el pes de l'aparell i de les bateries. En el moment que un mòbil està connectat, els sistemes informàtics de la central el tenen localitzat per poder adreçar-hi les trucades, La gestió de la trucada es du a terme en centrals terrestres; els mòbils, per tant, no es comuniquen directament entre ells.
La creació d'una xarxa de comunicació per telefonia mòbil necessita la instal·lació de multitud d'antenes en el territori per cobrir els usuaris; hi ha, però, zones remotes que no tenen cobertura. Els mòbils obtenen l'energia elèctrica de bateries internes que s'han de carregar periòdicament,
La telefonia mòbil s'ha popularitzat molt en pocs anys a causa de la baixada considerable dels preus, de la seva estabilitat i fiabilitat i de la publicitat massiva.
4.5. Les comunicacions via satèl·lit
TV
Els satèl·lits poden cobrir grans extensions de territori. Això permet que les seves emissions puguin ser rebudes des de diferents països. Les ones emeses pels satèl·lits són molt febles i per rebre-les cal emprar antenes parabòliques. Aquestes antenes tenen la propietat de reflectir les ones i concentrar-les en un punt, anomenat focus, de manera que la intenistat de l'ona en aquest punt és suficient per a ser tractada.
INTERNET
Internet per satèl·lit o connexió a Internet via satèl·lit és un mètode de connexió a Internet per un usuari utilitzant com mig de comunicació un satèl·lit. És un sistema recomanable d'accés en aquells llocs on no arriba el cable o la telefonia, com zones rurals o allunyades. En una ciutat constitueix un sistema alternatiu als usuales, per a evitar colls d'ampolla a causa de la saturació de les línies convencionals i un ample de banda limitat.
MÒBIL
Un telèfon satelital és un tipus de telèfon mòbil que es connecta directament a un satèl·lit de telecomunicacions. Proveeixen, en general, una funcionalitat similar a la d'un telèfon mòbil terrestre amb serveis de veu, SMS i connexió a internet de banda ampla (2.4 - 9.6 kbps).
Depenent de l'arquitectura de la xarxa satelital poden comptar amb cobertures globals com Inmarsat, Iridium i Globalstar o cobertures regionals com Thuraya i Terrestar.
Els telèfons satelitals tenen una mida comparable al dels dispositius mòbils dels anys 1990, equipats generalment amb una antena plegable que s'ha d'estendre cap al cel abans d'iniciar la trucada. El primer telèfon satelital amb una mida proper a un telèfon mòbil mòbil va ser l'Iridium 9500.
Els telèfons satelitals estan dissenyats per comunicar-se en àrees remotes, on la infraestructura de telecomunicacions és limitada o inexistent. Exemples d'això són muntanyes, zones de recreació allunyades, vols interoceànics, mar obert, cases de descans, etc. Així mateix són de gran ajuda en situacions de desastre on la infraestructura de comunicacions convencionals han sofert danys. En casos com els terratrèmols de Xile 2010 van ser de particular utilitat i es van rebre donacions d'ajuda per part d'organismes com la OEA1 i empreses privadas.2
Els telèfons satelitals generalment es lliuren amb una numeració que inclou un codi de país especial. Per exemple, els telèfons satelitales d'Inmarsat compten amb el codi +870, mentre que els telèfons satelitales Iridium compten amb el codi +8816. Alguns sistemes de telefonia satelital compten amb codis de país d'acord a l'estació terrena que utilitzin, com en el cas de Globalstar i Thuraya.
Els satèl·lits poden cobrir grans extensions de territori. Això permet que les seves emissions puguin ser rebudes des de diferents països. Les ones emeses pels satèl·lits són molt febles i per rebre-les cal emprar antenes parabòliques. Aquestes antenes tenen la propietat de reflectir les ones i concentrar-les en un punt, anomenat focus, de manera que la intenistat de l'ona en aquest punt és suficient per a ser tractada.
INTERNET
Internet per satèl·lit o connexió a Internet via satèl·lit és un mètode de connexió a Internet per un usuari utilitzant com mig de comunicació un satèl·lit. És un sistema recomanable d'accés en aquells llocs on no arriba el cable o la telefonia, com zones rurals o allunyades. En una ciutat constitueix un sistema alternatiu als usuales, per a evitar colls d'ampolla a causa de la saturació de les línies convencionals i un ample de banda limitat.
MÒBIL
Un telèfon satelital és un tipus de telèfon mòbil que es connecta directament a un satèl·lit de telecomunicacions. Proveeixen, en general, una funcionalitat similar a la d'un telèfon mòbil terrestre amb serveis de veu, SMS i connexió a internet de banda ampla (2.4 - 9.6 kbps).
Depenent de l'arquitectura de la xarxa satelital poden comptar amb cobertures globals com Inmarsat, Iridium i Globalstar o cobertures regionals com Thuraya i Terrestar.
Els telèfons satelitals tenen una mida comparable al dels dispositius mòbils dels anys 1990, equipats generalment amb una antena plegable que s'ha d'estendre cap al cel abans d'iniciar la trucada. El primer telèfon satelital amb una mida proper a un telèfon mòbil mòbil va ser l'Iridium 9500.
Els telèfons satelitals estan dissenyats per comunicar-se en àrees remotes, on la infraestructura de telecomunicacions és limitada o inexistent. Exemples d'això són muntanyes, zones de recreació allunyades, vols interoceànics, mar obert, cases de descans, etc. Així mateix són de gran ajuda en situacions de desastre on la infraestructura de comunicacions convencionals han sofert danys. En casos com els terratrèmols de Xile 2010 van ser de particular utilitat i es van rebre donacions d'ajuda per part d'organismes com la OEA1 i empreses privadas.2
Els telèfons satelitals generalment es lliuren amb una numeració que inclou un codi de país especial. Per exemple, els telèfons satelitales d'Inmarsat compten amb el codi +870, mentre que els telèfons satelitales Iridium compten amb el codi +8816. Alguns sistemes de telefonia satelital compten amb codis de país d'acord a l'estació terrena que utilitzin, com en el cas de Globalstar i Thuraya.
4.6.El GPS
EL GPS
El Sistema de posicionament global, conegut vulgarment com a GPS, és un sistema de navegació per satèl·lit que permet saber amb molta precisió la mateixa situació geogràfica i l'hora de referència amb gran exactitud en gairebé qualsevol lloc de la Terra o en una Òrbita de la Terra.
És un Sistema Global de Navegació per Satèl·lit (GNSS) que permet determinar en tot el món la posició d'una persona, un vehicle o una nau, amb una desviació de quatre metres. El sistema va ser desenvolupat i instal·lat, i actualment és operat, pel departament de Defensadels Estats Units.
El GPS funciona mitjançant una xarxa de satèl·lits que orbiten al voltant de la terra. Quan es desitja determinar la posició, l'aparell que s'utilitza per a això localitza automàticament com a mínim quatre satèl·lits de la xarxa, dels quals rep uns senyals indicant la posició i el rellotge de cadascun d'ells. Sobre la base d'aquests senyals, l'aparell sincronitza el rellotge del GPS i calcula el retard dels senyals, és a dir, la distància al satèl·lit. Per "triangulació" calcula la posició en què aquest es troba. La triangulació en el cas del GPS, a diferència del cas 2-D que consisteix a esbrinar l'angle respecte de punts coneguts, es basa a determinar la distància de cada satèl·lit respecte al punt de mesurament. Conegudes les distàncies, es determina fàcilment la pròpia posició relativa respecte als tres satèl·lits. Coneixent a més les coordenades o posició de cadascun d'ells pel senyal que emeten, s'obté la posició absoluta o coordenades reals del punt de mesurament. També s'aconsegueix una exactitud extrema en el rellotge del GPS, similar a la dels rellotges atòmics que des de terra sincronitzen als satèl·lits.
BLUETOOTH
El Bluetooth és una especificació industrial per les Xarxes d'Àmbit Personal sense fil, que bàsicament vol dir que serveix per connectar els dispositius que podem portar a sobre o a una distància pròxima.
Amb el Bluetooth, podem obtenir una forma de connectar i intercanviar informació entre dispositius com ordinadors de butxaca, telèfons mòbils, ordinadors portàtils,ordinadors, impressores i càmeres digitals a través d'una forma segura, de baix cost a través d'ones de ràdio de baixa freqüència.
El Bluetooth permet a aquests dispositius comunicar-se quan es troben a l'abast, encara que no estiguin a la mateixa habitació, fins a un límit de 100 metres entre ells depenent de la classe de potència del producte.
5. Internet: La xarxa de xarxes
Hi ha dos tipus de xarxes segons la velocitat de transmissió de les dades:
-Xarxa de banda estreta: Poden transmetre les dades de pocs miler de bits per segon (kbps). Les dades s'han de modular per ser transmeses en línies preparades per a la transmissió de veu (xarxa telefònica convencional). El mòdem és qui fa la codificació i descodificació de la informació en la xarxa.
-Xarxa de banda ampla: Poden transmetre les dades a milions de bits per segon (Mbps). Aquesta característica les fa operatives per a transmissió de dades, telefonia, videoconferència, televisió, etc. És el cas de les connexions a través de fibra òptica (cable) i la tecnologia ADSL (Aysmetric Digital Subscriber Line). El router o encaminador, és qui fa connexió amb la línia de comunicació.
-Xarxa de banda estreta: Poden transmetre les dades de pocs miler de bits per segon (kbps). Les dades s'han de modular per ser transmeses en línies preparades per a la transmissió de veu (xarxa telefònica convencional). El mòdem és qui fa la codificació i descodificació de la informació en la xarxa.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)