1-El procés de la comunicació
2-Aparells de comunicació
2.1-El telègraf amb fils.
2.2-La telefonia fixa.
3-Les ones electromagnètiques
4.Aparells de comunicació que utilitzen ones electromagnètiques
4.1-La telegrafia sense fils.
4.2-La ràdio
4.3-La televisió i la TDT
4.4-La telefonia mòbil
4.5-Les comunicacions via satèl·lit
4.6-El GPS
5-Internet: La xarxa de xarxes
jueves, 19 de mayo de 2016
1 - El procés de la comunicació
-La comunicació és el procés de transmissió d'informació entre un emissor i un receptor, que poden actuar amb reciprocitat combinant ambdues funcions.
-La comunicació pot ser unidireccional o bidireccional. La lectura d'un text, l'observació de la televisió o l'audició de la ràdio són comunicacions unidireccionals. En canvi, una conversa per telèfon o a través d'un xat i l'intercanvi de correu són comunicacions bidireccionals. En aquest cas, els agents implicats en la comunicació actuen de receptor i d'emissor durant el procés de comunicació.
En el procés comunicatiu intervenen cinc elements:
-L'emissor, que és l'origen de la informació.
-El missatge, que conté les dades o la informació.
-El codi o conjunt de símbols que representen la informació.
-El canal, que és per on passa la informació.
-El receptor, que és qui rep la informació.
-La comunicació pot ser unidireccional o bidireccional. La lectura d'un text, l'observació de la televisió o l'audició de la ràdio són comunicacions unidireccionals. En canvi, una conversa per telèfon o a través d'un xat i l'intercanvi de correu són comunicacions bidireccionals. En aquest cas, els agents implicats en la comunicació actuen de receptor i d'emissor durant el procés de comunicació.
En el procés comunicatiu intervenen cinc elements:
-L'emissor, que és l'origen de la informació.
-El missatge, que conté les dades o la informació.
-El codi o conjunt de símbols que representen la informació.
-El canal, que és per on passa la informació.
-El receptor, que és qui rep la informació.
La tecnologia, s'ha encarregat al llarg de la història de fer front a un dels grans problemes que dificulten la comunicació: la distància. Avui dia podem gaudir d'una extraordinaria xarxa de comunicacions; però no sempre ha estat així. Els primers processos tecnològics encaminats a comunicar-se a distància foren molt senzills i tenien un objectiu de salvar uns centenars de metres.
2 - Aparells de comunicació
2.1 - El telègraf amb fils.
El telègraf fou el primer giny de les telecomunicacions que tingué una implantació massiva, atès que permetia la transmissió de missatges a llarga distància mitjançant fil elèctric, i per mitjà d'ones electromagnètiques en una segona etapa. Per transmetre la informació feia servir un sistema molt rudimentari d'obertura i tancament d'un circuit elèctric amb dos símbols, el punt i la ratlla, que es diferenciaven simplement pel temps de tancament del circuit.
El telègraf fou el primer giny de les telecomunicacions que tingué una implantació massiva, atès que permetia la transmissió de missatges a llarga distància mitjançant fil elèctric, i per mitjà d'ones electromagnètiques en una segona etapa. Per transmetre la informació feia servir un sistema molt rudimentari d'obertura i tancament d'un circuit elèctric amb dos símbols, el punt i la ratlla, que es diferenciaven simplement pel temps de tancament del circuit.
2.2 - La telefonia fixa.
La telefonia fixa es basa en la ubicació fixa dels aparells telefònics en un lloc específic: una casa, una oficina, un restaurant, etc. Els aparells telefònics estan connectats a una xarxa de comunicació a través de cable elèctric. Les variacions de pressió produïdes pel so fan vibrar una membrana situada al micròfon que les converteix en variacions de tensió elèctrica que es transmeten a la xarxa de comunicació. L'auricular fa la funció de contrària: en rebre el senyal elèctric, el converteix en un senyal sonor. L'avisador acústic de trucada consta d'un brunzidor electrònic que emet un so a intervals regulars. Un teclat permet realitzar el marcatge del número del telèfon al qual es vol trucar. En la telefonia fixa, els aparells reben l'alimentació elèctrica de la mateixa línia telefònica, tret d'alguns telèfons, com els sense fils, que necessiten més energia i han d'estar endollats a la xarxa d'energia elèctrica.
2.3.-El fax
El fax és un sistema per transmetre qualsevol tipus de document imprès a través de la línia telefònica i que, alhora, pot ser rebut de manera impresa en el terminal receptor. Substitueix el correu, atès que permet l'enviament d'informació impresa, però a una velocitat molt superior. El document pot ser escrit, una fotografia, una imatge, una fotocòpia,etc.
L'aparell de fax empra la línia telefònica per enviar o rebre informació. La línia no és especial, s'utilitza la mateixa que per comunicar amb veu. Tant l'emissor com el receptor han de disposar d'un aparell de fax, que fa les funcions de transmissió i recepció. Com que es fa servir la línia telefònica, cada fax queda identificat també amb un número telefònic.
Es creia que l'inventor del telèfon era Alexander Graham Bell junt amb Elisha Gray. Però Bell no va ser el verdader inventor del telèfon, ell simplement el va patentar. El verdader inventor del telèfon es Antonio Meucci, que li va dir teletrófono.
3 - Les ones electromagnètiques
Les ones electromagnètiques són vibracions o oscil·lacions periòdiques que tenen un component elèctric i un altre de magnètic. Les ones de ràdio són ones electromagnètiques que tenen propietats com la de propagar-se a través de qualsevol medi físic, el buit inclòs, i la velocitat de la llum, és a dir, a 299.792km/s.
Les ones electromagnètiques són el canal a través del qual podem transmetre informació a distància sense la necessitat de la connexió amb cable. La part d'ona que es va repetint periòdicament s'anomena cicle i la seva durada rep el nom de període.
El període es mesura en unitats de temps: segons, mil·lisegon, i microsegon. La freqüència es defineix com el nombre de cicles que es realitzen en l'interval d'un segon. La unitat de mesura en el sistema internacional és l'Hertz.
Les ones electromagnètiques tenen freqüències molt elevades; per aquest motiu, cal emprar els múltiples de l'Hertz:
Les ones electromagnètiques són el canal a través del qual podem transmetre informació a distància sense la necessitat de la connexió amb cable. La part d'ona que es va repetint periòdicament s'anomena cicle i la seva durada rep el nom de període.
El període es mesura en unitats de temps: segons, mil·lisegon, i microsegon. La freqüència es defineix com el nombre de cicles que es realitzen en l'interval d'un segon. La unitat de mesura en el sistema internacional és l'Hertz.
Les ones electromagnètiques tenen freqüències molt elevades; per aquest motiu, cal emprar els múltiples de l'Hertz:
- El quiloHertz quival a 1.000 Hz,o 103 Hz
- El megaHertz equival a 1.000.000 Hz,o 106 Hz
- El gigaHertz equival a 1.000.000.000 Hz, o 109 Hz
4.1. La telegrafia sense fils
Sistema de telecomunicació consistent en la transmissió a distància de missatges en forma de senyals codificats, especialment els que són constituïts per impulsos elèctrics propagats per mitjà de fils conductors o bé per ones hertzianes; en aquest darrer cas és anomenada telegrafia sense fils oradiotelegrafia.
4.2. La ràdio
La ràdio ha estat un dels vehicles culturals més importants en las societat actual, com a mínim fins a l'aparició de la televisió. Malgrat això, la ràdio es manté encara vive i esdevé un sistema participatiu i molt més proper al públic en general. En aquest sentit, un fenomen relativament recent és l'aparició d'emissores municipals d'abast molt reduït, però que informen un àmbit molt proper als oïdors.
La radiofusió no és la única aparició de la ràdio; hi ha altres àmbits com la telefonia mòbil, la comunicació per a la navegació aèria i marítima, els serveis civils de policia, ambulàncies i bombers, els radioaficionats, etc.
La comunicació a través d'ones electromagnètiques requereix un sistema de codificació de la informació i un sistema d'emissió, al mateix temps que un sistema de recepció capaç de descodificar la informació, de manera que el canal de comunicació entre l'emissor i el receptor són les ones electromagnètiques.
L'esquema bàsic d'un sistema de radiofonia és el següent:
La comunicació a través d'ones electromagnètiques requereix un sistema de codificació de la informació i un sistema d'emissió, al mateix temps que un sistema de recepció capaç de descodificar la informació, de manera que el canal de comunicació entre l'emissor i el receptor són les ones electromagnètiques.
L'esquema bàsic d'un sistema de radiofonia és el següent:
4.3. La televisió i la TDT
LA TELEVISIÓ
La transmissió a distància d'imatges en moviment i de so ha estat la conseqüència del desenvolupament de la televisió. El seu èxit ha estat molt gran i ha esdevingut un dels mitjans de comunicació amb més influència sobre la població.
En un estudi de televisió es capta el so i la imatge per separat i els emet conjuntament, però amb freqüències i modulacions diferents.
La recepció del senyal de televisió requereix una antena, l'orientació de la qual és crítica. El receptor disposa d'un circuit de sintonia, com en els aparells de ràdio, per seleccionar la freqüència de l'emissora. El senyal rebut se separa inicialment en la part d'àudio i en la part de vídeo per tractar-les per separat. La part de vídeo, després de ser tractada, s'envia a la pantalla.
Les primeres pantalles incorporaven un tub de raigs catòdics. El seu interior està revestit amb 625 línies de punts de fòsfor en sèries de tres per reproduir els tres colors bàsics: vermell, blau i verd. La imatge es compon de manera seqüencial fent un escombrat molt ràpid i aprofita l'efecte de retenció que presenta la vista humana; això fa que en determinats casos apreciem una petita oscil·lació a la pantalla.
TDT
La TDT (Televisió Digital Terrestre), és el sistema de transmissió dels senyals de la televisió emprat fins fa uns anys era analògic i ha anat evolucionant al sistema digital. La TDT es fonamenta en un acord-tècnic entre fabricants, per a l'àmbit europeu, sota la norma o estàndard DVB-T. La TDT millora substancialment les presentacions en TV: millor qualitat d'imatge i de so, immunitat de les interferències, més emissores en el mateix espai redioelèctric, més informació annexa transmesa en paral·lel.
La transmissió a distància d'imatges en moviment i de so ha estat la conseqüència del desenvolupament de la televisió. El seu èxit ha estat molt gran i ha esdevingut un dels mitjans de comunicació amb més influència sobre la població.
En un estudi de televisió es capta el so i la imatge per separat i els emet conjuntament, però amb freqüències i modulacions diferents.
La recepció del senyal de televisió requereix una antena, l'orientació de la qual és crítica. El receptor disposa d'un circuit de sintonia, com en els aparells de ràdio, per seleccionar la freqüència de l'emissora. El senyal rebut se separa inicialment en la part d'àudio i en la part de vídeo per tractar-les per separat. La part de vídeo, després de ser tractada, s'envia a la pantalla.
Les primeres pantalles incorporaven un tub de raigs catòdics. El seu interior està revestit amb 625 línies de punts de fòsfor en sèries de tres per reproduir els tres colors bàsics: vermell, blau i verd. La imatge es compon de manera seqüencial fent un escombrat molt ràpid i aprofita l'efecte de retenció que presenta la vista humana; això fa que en determinats casos apreciem una petita oscil·lació a la pantalla.
TDT
La TDT (Televisió Digital Terrestre), és el sistema de transmissió dels senyals de la televisió emprat fins fa uns anys era analògic i ha anat evolucionant al sistema digital. La TDT es fonamenta en un acord-tècnic entre fabricants, per a l'àmbit europeu, sota la norma o estàndard DVB-T. La TDT millora substancialment les presentacions en TV: millor qualitat d'imatge i de so, immunitat de les interferències, més emissores en el mateix espai redioelèctric, més informació annexa transmesa en paral·lel.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)